No us ha passat que, en sentir un gènere musical o una cançó
determinada sentiu una sensació de rebuig arribant fins i tot al fàstic en
algunes ocasions? No us heu preguntat mai el motiu? En altres paraules, per què
ens agrada la música que ens agrada? És únicament una qüestió de diversitat o d’elecció?
La resposta a aquesta pregunta, molt lligada a la categoriadel gust que hem tractat en una entrada anterior, té, segons Frith, diversos
vessants, a saber:
1) Gaudim d'una música concreta perquè ens identifiquem amb ella i,
alhora, amb les persones que també la senten, això és, que s'hi identifiquen, la
qual cosa implica també una no-idenficació, de manera que rebutgem la música amb
què no ens definim (o que no ens desperta sentiments). Així és que únicament
sentim la música que ens desperta algun sentiment positiu i, al contrari, allunyem la que no ens transmet aquesta sensació.
2) La música expressa la vida emocional privada de cadascú
de manera pública. Les emocions necessiten ser expressades amb intensitat, i la
música n'és el mitjà alhora que en reforça el missatge. Des d’aquest punt de vista s’explica
el fenomen fan, considerant que una obra expressa de forma pública allò que el
fan sent de manera privada. Els fans no volen ser l’artista en si, sinó que ho són
per allò que l’artista expressa amb la seua música.
3) La música deté el temps, considerant que fa present un sentiment
i intensifica la seua experiència en el moment present. Això no és una qüestió
de records, sinó més aviat de reviure una vivència en el moment actual.
4) Quan la música es popularitza se sent com a pròpia i es
posseeix -arribant, fins i tot, a incorporar-la a la nostra personalitat-. És per aquest motiu que diem “aquesta
és la meua/nostra cançó”. Això no obstant, és evident que la música és un bé intangible però, tant la sentim com a pròpia, com a part nostra, que podem arribar a prendre’ns
de manera personal una crítica envers eixa cançó que tant ens agrada.
Veritat que són sorprenents totes aquestes reflexions? Si bé ja tenim un raonament que ens explica per què ens agrada el que ens agrada, jo hi
afegiria com a demostració que, de la mateixa manera que tots canviem amb el pas
del temps, també ho fa la música que ens atrau. Aquesta pot ser una prova que justifica el que acabem de dir: si ens definim mitjançant els nostres gustos personals i nosaltres canviem al llarg de la vida, és lògic que també ho facen les nostres inclinacions musicals, car ens defineixen
Què en penseu?
Què en penseu?
BIBLIOGRAFIA:
-Frith, Simon: "La industria de la música popular" en S. Frith, W. Straw y J. Street (eds.), La otra historia del rock, (Madrid: Ma non troppo, 2006), pp. 53-85.
-Frith, Simon: "La industria de la música popular" en S. Frith, W. Straw y J. Street (eds.), La otra historia del rock, (Madrid: Ma non troppo, 2006), pp. 53-85.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada