L'origen del concepte "música". Un paradigma diferent

Fins ací hem vist diverses definicions d'aquest concepte, tot tenint en compte diferents punts de vista així com la utilitat metodològica dels paradigmes (musicals) a l’hora d’entendre-la. Tot i això, mai no us heu preguntat quin és l’origen d’aquesta paraula i quin era el seu significat primerament?

Per tal de resoldre aquesta qüestió, paga la pega observar etimològicament la paraula "música". Constatem que prové del llatí musĭca, i aquest és heretat del mot greg μουσική, mousikḗ. Sorprenentment, en l’antiga Grècia, tot i haver hagut una evolució conceptual, aquest mot englobava tant la poesia i la dansa, com la música. Així les coses, no tenien la concepció que la música fóra un art independent i aïllat, al contrari de com es concep hui en dia, sinó que més prompte formava part d’una expressió artística més global i holística.

En l’actualitat és molt clara la separació de les arts, la qual cosa es pot comprovar ràpidament fent una ullada a totes les definicions que hem arreplegat, ja que en tots els casos, sense excepció, fan referència exclusivament al resultat sonor.

Com ja s’havia constatat, el concepte “música” ha evolucionat al llarg de la història. Si ubiquem l’antiga Grècia com el bressol d’occident i la seua concepció musical com el nadó de l’actual, cap a quina direcció creieu que camina la nostra música o, en altres paraules, quin penseu que serà el proper paradigma musical?

Per què ens agrada el que ens agrada? Música i identitat segons S. Frith

No us ha passat que, en sentir un gènere musical o una cançó determinada sentiu una sensació de rebuig arribant fins i tot al fàstic en algunes ocasions? No us heu preguntat mai el motiu? En altres paraules, per què ens agrada la música que ens agrada? És únicament una qüestió de diversitat o d’elecció?

La resposta a aquesta pregunta, molt lligada a la categoriadel gust que hem tractat en una entrada anterior, té, segons Frith, diversos vessants, a saber:

1) Gaudim d'una música concreta perquè ens identifiquem amb ella i, alhora, amb les persones que també la senten, això és, que s'hi identifiquen, la qual cosa implica també una no-idenficació, de manera que rebutgem la música amb què no ens definim (o que no ens desperta sentiments). Així és que únicament sentim la música que ens desperta algun sentiment positiu i, al contrari, allunyem la que no ens transmet aquesta sensació.

2) La música expressa la vida emocional privada de cadascú de manera pública. Les emocions necessiten ser expressades amb intensitat, i la música n'és el mitjà alhora que en reforça el missatge. Des d’aquest punt de vista s’explica el fenomen fan, considerant que una obra expressa de forma pública allò que el fan sent de manera privada. Els fans no volen ser l’artista en si, sinó que ho són per allò que l’artista expressa amb la seua música.

3) La música deté el temps, considerant que fa present un sentiment i intensifica la seua experiència en el moment present. Això no és una qüestió de records, sinó més aviat de reviure una vivència en el moment actual.

4) Quan la música es popularitza se sent com a pròpia i es posseeix -arribant, fins i tot, a incorporar-la a la nostra personalitat-. És per aquest motiu que diem “aquesta és la meua/nostra cançó”. Això no obstant, és evident que la música és un bé intangible però, tant la sentim com a pròpia, com a part nostra, que podem arribar a prendre’ns de manera personal una crítica envers eixa cançó que tant ens agrada.

Veritat que són sorprenents totes aquestes reflexions? Si bé ja tenim un raonament que ens explica per què ens agrada el que ens agrada, jo hi afegiria com a demostració que, de la mateixa manera que tots canviem amb el pas del temps, també ho fa la música que ens atrau. Aquesta pot ser una prova que justifica el que acabem de dir: si ens definim mitjançant els nostres gustos personals i nosaltres canviem al llarg de la vida, és lògic que també ho facen les nostres inclinacions musicals, car ens defineixen

Què en penseu?

BIBLIOGRAFIA: 
-Frith, Simon: "La industria de la música popular" en S. Frith, W. Straw y J. Street (eds.), La otra historia del rock, (Madrid: Ma non troppo, 2006), pp. 53-85.

Bases de dades: totes són vàlides?

Tenint en compte que aquesta unitat es desenvolupa en el context dels Ensenyaments Professionals de música amb alumnes que tenen, com a norma general, entre quinze i dèsset anys, i que quan acaben aquests estudis seran músics professionals, considere de vital importància que aprenguen a diferenciar entre fonts “fiables” i fonts que podríem definir com a no professionals.

Abans d’entrar en matèria, però, cal aclarir què entenem entre fonts fiables i fonts amb què hem d’anar amb cura. Entre les primeres trobem enciclopèdies, monogràfics, articles científics, revistes especialitzades, etc., i entre els segons Viquipèdia, blogs i, en general, qualsevol article sense una autoria clara.

En aquest sentit, com a mostra de font que podria paréixer en principi fiable, però que, considerant allò que hem aprés pot no ser-ho tant, és el llibre El universo de la música de Mariano Pérez publicat per Musicalis S.A. l’any 2000. A la pàgina 9 veiem la següent definició de música:

“La música es un regalo de Dios concedido al hombre, para endulzar y sublimar los placeres de la vida humana, y para hacer más suaves y llevaderas las preocupacions materiales en este mundo” 

(GUILLERMO TANS’UR, en Los elementos de la música, Londres, 1772)

A més a més, tot seguit i a la mateixa pàgina hi ha, com a subtítol dins d’aquest mateix capítol, El mensaje musical:

“El lenguaje universal de la música”

Primerament, com ja hem vist, no només definir música com a regal de Déu no ens dóna cap informació sobre què és música sinó que, a més a més, suggerir que és quelcom universal és una fal·làcia impossible de defendre.

Fet i fet, com a tasca de reflexió, propose que l’alumnat cerque dues bases de dades, una que siga de confiança i una altra que no, tot argumentant-lo debidament, per a que, posteriorment, sàpiguen quines poden fer servir i quines no a l’hora de fer els treballs de recerca del curs.

Definició de "música" fent servir paradigmes músicals

Fins ara únicament tenim una definició que podríem considerar com a vàlida per al tema que ací ens ocupa -què és música- i aquesta és: “so humanament organitzat”. Ara bé, vol això dir que no podem definir el concepte "música"?

No i sí. No, si el que pretenem és una definició única, universal i que abarque tots els estils, gèneres, èpoques, funcions i cultures d’arreu del món. I sí, si cerquem una accepció concreta en un context determinat, és a dir, en el que coneixem com a paradigma musical. Però, abans de continuar, sabem del cert què és un paradigma?

Podríem definir un paradigma com un model amb unes normes preestablertes que coneixem de bestreta. Així doncs, dins d’aquest context (o paradigma musical) podem entendre què és la música i quina funció hi tenia. Això no implica que en un altre context no canvie i, per tant, que tinga una altra significació i definició. No en va, dins del paradigma musical del Romanticisme, la música és un mitjà a través del qual s’expressen sentiments i, altrament, en l’Edat Mitjana constitueix el mitjà idoni per apropar-se a Déu.

En resum, un paradigma musical és una manera d’acotar, de defugir la generalitat per a centrar-se en casos concrets que tenen característiques comunes, fet que ens permet formular hipòtesis “mesurables i/o demostrables”.

Amb tot plegat i una vegada entesa la complexitat de l'assumpte, us anime a definir música fent servir algun paradigma determinat. A veure quantes definicions hi arrepleguem! 😃

Definició de "música" des de l'etnomusicologia

Ja hem definit el concepte "música" des de diferents punts de vista: des de la categoria del gust, des del vessant cientificomatemàtic, des de l’exemplificació i des de la perspectiva històrica. Això no obstant, què considera l’etnomusicologia que és la música?

En primer lloc, cal definir aquest mot que defineix una disciplina científica relativament recent encarregada d’estudiar la música de tot el món. A  diferència de la musicologia històrica, que principalment estudiava la música “culta” occidental, l’etnomusicologia pretenia examinar, aplegar i classificar la música de tradició oral. Posteriorment, els mètodes d’aquesta branca de la musicologia s’aplicaren a tots els estils i músiques del món, incloent-hi la música “culta”. Per què?

Segons John Blacking, un dels primers etnomusicòlegs professionals, la música  solament es pot entendre dins d’un context social. Conseqüentment, proposa el seu estudi tenint en compte la cultura on s’ha creat sense deslligar-se en cap moment del tot social. Des d’aquesta perspectiva, proposa una definició de “música” com a so humanament organitzat.

Aquesta definició, tot i ser un poc vaga, encara és vàlida a hores d’ara i posa en relleu que la música mai no ha de ser un “objecte” aïllat (contràriament a com l’havíem entesa fins ara) sinó que més prompte la concep com a part integrant d’una cultura. Aquesta idea resulta impossible de refutar, car qualsevol manifestació musical es du a terme al si d’una cultura determinada. 

Una de les implicacions més importants d’aquest raonament és que la música, a diferència del que s’ha pensat durant molt de temps, no és universal. En aquest sentit -i com a opinió personal- proposaria fer servir el terme “músiques” per a referir-nos amplament a “la música” vist que no n’existeix exclusivament una, sinó que n'hi ha moltes i diverses.


BIBLIOGRAFIA:
-Blacking, John: ¿Hay música en el hombre? (Madrid: Alianza editorial, 2012), pp. 13-14

Definició de "música" des de la perspectiva històrica

Fins ara hem vist diverses formes de definir música suposant que el concepte “música” ha sigut immutable al llarg del temps. Però, se n’ha tingut el mateix històricament? Vegem-ne quatre!

1)  "Musica est disciplina, quae de numeris loquitur" (Cassiodorus)

[La música és una disciplina que parla dels números]

Aquest polític, escriptor, filòsof i musicòleg va nàixer al segle V. Quant a la música opinava que és una disciplina (no un art) que tracta dels números, és a dir, que té un component matemàtic. En cap moment fa referència a l’aspecte emotiu o a com ha de sonar.

2) "Die rechte gründliche Beschreibung der Music, daran nichts mangelt, und nichts überflüssig ist, möchte demnach also lauten: Musica ist eine Wissenschaft und Kunst, geschickte und angenehme Klänge klüglich zu stellen, richtig an einander zu fügen, und lieblich heraus zu bringen, damit durch ihren Wohllaut Gottes Ehre und alle Tugenden befördert werden" (Johann Mattheson)

[La manera més profunda de descriure què és la música serà la següent: Música és ciència i art per combinar de manera apta i agradable els sons i reproduir-los agradablement, perquè amb la seua sonoritat s'augmenten l'honra de Déu i totes les virtuts]

El compositor, musicòleg i organista alemany, cosí de Johann Sebastian Bach, inclou en la seua definició la concepció artística de la música fent constar que el resultat ha de ser agradable. Com ja hem vist, la música no és agradable o desagradable per se, sinó que és l’oient qui la jutja com a tal i, per tant, és una qüestió subjectiva. A més a més, com a símptoma característic de l’època, segles XVI i XVII, hi ha una forta influència religiosa en totes les facetes de la vida, i la música no n’és aliena. Així doncs, la música té una funció propedèutica, això és acostar la gent a Déu i, alhora, augmentar, segons Mattheson, l’honra de Déu.

3) "Art de combiner les Sons d'une manière agréable à I'oreille” (Rousseau)

[Art de combinar els sons d’una manera agradable a l’oïda]

Per a aquest filòsof del segle XVIII -i incardinat dins l’ideari de la Il·lustració francesa- la música no cap connexió amb Déu. Igualment, ja no es parla de ciència ni de números com tampoc de sentiments. Únicament descriu la música com a combinació agradable de sons. Com podem veure, aquesta definició intenta ser el més racional possible.

4) "Die Musik ist ein Weib. Die Natur des Weibes ist die Liebe: aber diese Liebe ist die empfangende und in der Empfängnis rückhaltlos sich hingebende" (Richard Wagner)

 [La música és una dona. La naturalesa de la dona és l’amor, però aquest amor és receptiu i es lliura incondicionalment en la percepció]

En aquesta aproximació observem una comparació entre dona i música fent notar que la naturalesa de la primera, i per tant de la segona, és l’amor. Com no podia ser d’una altra manera en el segle XIX, es vincula la música amb els sentiments.

Amb aquests quatre exemples constatem com el concepte de “música” no ha sigut estàtic, immutable i, per tant, universal al llarg de la història. És arribat a aquest punt on caldria preguntar-se quin concepte en tenim ara per ara. Què en penseu?

Definició de "música" des de l'exemplificació

Entre totes les possibles aproximacions que tenim del fet musical, ara en tractem d’una que a priori resulta menys acadèmica i professional -així que rarament la trobarem als diccionaris i/o enciclopèdies- però que, no obstant això, pot ser prou sovintejada en certs àmbits. Parlem de les definicions que recorren a la utilització d’exemples per definir el concepte “música”.

Una mostra pot ser:

-Música és Joan Dausà cantant en directe acompanyant-se al piano.

-Música pot ser tant una cançó dels Beatles del seu primer disc com el reggaeton que senten els nostres adolescents.

-Música és, d’una banda, tant una obra a cappella de Palestrina com, d’una altra, una cançó de Serrat.

Totes les exemplificacions, com veiem, fan referència a situacions (en directe, enregistrat), agrupacions (piano + veu; grup d’instruments + veus;  veus), èpoques històriques (segle XVI, contemporani), caràcters (intimista, de masses), etc. fent notar les diverses possibilitats, però en cap moment se n’esmenten totes. Així doncs, de la mateixa manera que no es pot definir un habitatge com una casa, perquè d’habitatges, n'hi ha de molts tipus, tampoc s'ha de fer la mateixa reducció amb la música, ja que implicaria donar una visió parcial i prou minvada.

Difícil tasca la de definir el tema que ací plantegem, no creieu?